L’estonià Duo Ruut enceta el Pedra Viva d’enguany

Divendres passat s’obria el festival Pedra viva 2024 en un indret de pedra desconegut per a la majoria del públic assistent, la pedrera de s’Hort des Milord, as Castell. Un espai contundent i compacte però que respira natura per entre les seves parets i que, il·luminat amb foc i espelmes, dibuixava les ombres d’una caverna platònica que ens feia entrar en el somni d’una realitat paral·lela. La frescor d’aquest estiu que no acaba d’arrencar conferia una atmosfera peculiar i la música de rel folclòrica estoniana, però passada per l’embut de la contemporaneïtat, acabava d’injectar a l’estrena del festival aquest propòsit de desautomatitzar-nos la percepció, com només Pedra Viva sap aconseguir amb les seves propostes escèniques en espais no escènics.

Els propietaris de l’espai, en Fernando i n’Anja des Jardí de ses bruixes, foren els amfitrions que feren possible la celebració d’aquest primer esdeveniment artístic del festival d’enguany; i de ben segur que la proposta en el seu conjunt no deixà indiferent ningú.

Les protagonistes, el Duo Ruut, són dues joves músics d’Estònia que, provinents de trajectòries diferents, troben en un instrument tradicional, la cítara estoniana, el punt d’intersecció que les farà explorar les seves sonoritats i endinsar-se en el folclore del seu país per extreure un so peculiar i hipnòtic. Katariina Kivi i Ann Lisette Rebane són dues músics solvents, que dominen el llenguatge, que han treballat la veu, que saben crear tot partint de les arrels però per anar més enllà en la seva exploració i entrar dins una proposta contemporània. No empren la cítara de manera tradicioanal (per norma general tocada per un sol músic) sinó que la comparteixen a quatre mans, introdueixen elements percutius, juguen amb objectes quotidians per extreure sons enrarits, exploren la tradició per fer un salt endavant i evolucionar-la. S’ha de dir que la proposta (molt ben sonoritzada) jugava amb l’espai de manera còmplice i en molts moments s’hi fusionava. Potser sí que la cadença, harmonies, temàtiques i jocs vocals es situaven en una atmosfera uniforme que a voltes agafava el caràcter de mantra; i segurament aquesta característica era la que    creava aquesta sensació de fusió músico-espaial.

Per a veure l’article complet en el Diari de Menorca pots visitar el següent link